“La nostra lluita” contra el despoblament rural es fa visible a través de YouTube

Reportatge publicat a la revista digital ‘Valentúbers’ el 15/03/2019

SERGI MOYANO / REDACCIÓ

El despoblament és l’amenaça principal que patixen els municipis de les comarques de l’interior de Castelló. Les dades demostren que la pèrdua demogràfica ha augmentat en les darreres dècades. Així, doncs, la solució implica fer més atractiu el món rural a les noves generacions i per exigir la col·laboració de diverses administracions. I de quina millor forma que a través de You Tube?

Per tot això, un grup de joves de la comarca d’Els Ports (la més afectada per este efecte) ha decidit posar fil a l’agulla i engegar una campanya per a fer valdre els seus pobles contra l’absorció de les grans ciutats, una iniciativa que ha aconseguit agrupar joves de diversos municipis d’esta la comarca.

“Volem fer saber / als alts dirigents / que els pobles es moren / per falta de gent. Mentre a les ciutats / la vida és més fàcil, / els pobles es queixen, / els joves no tornen”. Amb estos versos reivindicatius comença el videoclip col·lectiu de la cançó “La nostra lluita”, que s’ha fet viral en pocs dies a les xarxes socials.

despoblament 2
Imatge del videoclip.

 

Esta iniciativa nasqué d’un grup d’alumnes de Magisteri Infantil de la Universitat Jaume I de Castelló, les quals decidiren aprofitar un treball de l’assignatura de Música per a reivindicar esta problemàtica que patixen els seus pobles.

No obstant això, estes joves combatives han decidit col·laborar amb l’Aplec dels Ports per a guanyar visibilitat i han creat la campanya “Terra de vida”, un nou videoclip que pretén reflectir els valors i necessitats de la comarca i que prompte vorà la llum. “No volíem que es quedara només en un simple treball universitari i volíem transformar-lo en un projecte més ampli”, reconeix Maria Conesa, una de les promotores del projecte.

despoblament
Imatge de “La nostra lluita”

 

La decisió d’emprar el valencià a YouTube és un tret que les proveïx de personalitat, més encara quan pertanyen a la comarca amb major percentatge de valencianoparlants de tot el territori: “Nosaltres no tinguérem cap dubte a l’hora de triar l’idioma, ja que pensem que no podem reivindicar això en una llengua que no siga la nostra, no podia ser d’una altra manera. Esta llengua està intrínsecament lligada a la terra”, descriu metafòricament esta jove de 20 anys d’edat.

Així mateix, este grup de joves ha aconseguit fer-se ressò amb esta iniciativa participativa. “Les xarxes socials són molt importants per a este tipus de projectes”, admet l’estudiant d’Els Ports, i reconeix: “Sense YouTube no haguérem pogut fer res, perquè es tracta d’una plataforma que ens permet arribar a quasi tots els llocs del món i que ens dóna molta veu i visibilitat, també als mitjans de comunicació”.

«El gran reto del feminismo es acabar con la mercantilización del cuerpo»

Reportaje publicado el 09/03/2019 en la edición del diario Levante-EMV ‘La Ribera’

La experta en violencia machista Anna Oliver lamenta que la extrema derecha «juegue a generar confusión»

«No existe la cantidad de denuncias falsas que nos quieren hacer creer», puntualiza

La abogada de Carcaixent Anna Oliver, especializada en la discriminación femenina. Foto: Vicent M. Pastor

SERGI MOYANO / CARCAIXENT

Las calles se han vuelto a teñir de morado. Un 8 de marzo más que ya se suma a los anales de una lucha que ha conquistado el siglo XXI y cuya finalidad persigue implantar la igualdad. Miles de mujeres y hombres de todo el país han vuelto a ocupar las principales vías urbanas de pueblos y ciudades en motivo del Día Internacional de la Mujer. La latente cuestión feminista ha generado en los últimos tiempos un gran debate social, atestado de polémicas pero también de acercamientos.

Anna Oliver Borràs (Carcaixent, 1972) es una experta en este ámbito. Con una larga trayectoria a sus espaldas dedicada al sector de la abogacía, Oliver ha forjado un tenaz activismo cultural y político desde su adolescencia. En la actualidad, forma parte del ejecutivo de Acció Cultural del País Valencià y ha sido durante años la encargada del Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent. Es miembro fundadora de la Associació de Dones Juristes d’Alzira (AJUDA) y es presidenta del colectivo Sòriques.

Asiduamente imparte charlas y talleres en institutos de secundaria de la comarca con el fin de fomentar la igualdad y luchar contra la violencia machista. Es autora del libro «Parlem d’amor? Tu tries», publicado por Edicions 96, y en el que presenta una historia de maltrato explicada de una forma muy didáctica.

Partidos y líderes de la extrema derecha han vertido en los últimos meses toda una serie de afirmaciones falsas con el objetivo de desacreditar al movimiento feminista. «La extrema derecha juega a generar confusión», constata Oliver, y lanza una crítica hacia los medios de comunicación «que les permiten tener altavoz, a pesar de que se trata de un partido extraparlamentario». No obstante, esta «confusión» vertida por los partidos ultras «no existe a nivel judicial». «La ley dice claramente qué es ‘violencia de género’: una agresión dentro de una pareja heterosexual de un hombre hacia una mujer. En cambio, ‘violencia doméstica’ es una agresión que puede suceder entre miembros de una familia dentro del domicilio», explica Oliver.

«Y todo está castigado con la misma pena. Lo que pasa es que prevalecen los asesinatos a mujeres, con cifras mucho más elevadas». Una lacra cuya certidumbre más clara la encontramos en las decenas de listas de nombres de mujeres asesinadas a manos de hombres cada año. Desde enero hasta hoy, según los datos que aporta el Ministerio de Igualdad, han sido 10, las mujeres asesinadas por la violencia machista.

El mito de las denuncias falsas

«Denuncias falsas y exageraciones existen en todos los delitos, pero lo que no se puede decir es que sea una denuncia falsa algo que no se ha podido probar, es decir, que se ha absuelto al denunciado o al acusado por falta de pruebas. Es diferente», apunta la abogada y jurista, e insiste: «Pero es que, además, las denuncias falsas se persiguen. Las cifras oficiales vienen a indicar que no existen tal cantidad de denuncias falsas que nos quieren hacer creer». Los datos que aporta el Consejo General del Poder Judicial apunta que las denuncias falsas por violencia de género se sitúan en un 0’00078%.

«Creo que hay que trabajar más las ‘nuevas masculinidades’, es evidente que aún hay muchas reticencias», reconoce Oliver. «Pero el gran reto del feminismo es acabar con la mercantilización del cuerpo de las mujeres: los úteros de alquiler, la prostitución… Y nos quieren hacer pensar que eso lo haces desde la libertad, cuando en realidad las mujeres que se ven obligadas a hacerlo, lo hacen desde la explotación», señala la experta. «Ese es el gran reto del feminismo: intentar convencer a la sociedad de que eso es inaceptable».

«Feminismo es igualdad»

El Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española determina al feminismo como el «principio de igualdad de derechos de la mujer y el hombre» y en la segunda acepción lo sitúa como «el movimiento que lucha por la realización efectiva en todos los órdenes» del mismo. «Lo que busca es la mejora de las mujeres para conseguir la igualdad, no es para quitar ningún derecho a los hombres», apostilla Oliver en la definición, y admite: «como que el feminismo lo que quiere es eliminar los privilegios de una parte de la sociedad, nadie está dispuesto a renunciar a ellos».

 

La precariedad de las mujeres las sitúa a la cabeza del paro

ALas cifras que ofrece el SERVEF siguen mostrando la desigualdad en el mercado de trabajo, siendo las mujeres las personas con mayor desempleo: un 61’72% de las personas desempleadas de la comarca son féminas. «Hay que tener en cuenta que la Ribera se sitúa en un contexto más rural que urbano y, por lo tanto, las posibilidades de proyección profesional son menores y así nos lo indican las tasas de paro y de la actividad de la mujer en el mundo laboral», justifica Oliver.

«En la Ribera gran parte de la población femenina trabaja en almacenes de naranja con contratos fijos discontinuos o de temporada, y una campaña como la de este año, que ha sido tan desastrosa, ha afectado mucho», reconoce la abogada carcagentina.

Así lo indican las tasas del mes de febrero de 2019, que indican que en la Ribera Alta un 45,99% de las mujeres tiene un contrato inferior a la jornada completa.

El mes de febrero eleva también la dosis de precariedad que muestran los contratos registrados, solo el 6’93% son indefinidos. Se acentúa la brecha salarial y aumenta la precariedad laboral.

Lliçons d’història del nazisme per a l’alumnat de Carcaixent

Reportatge publicat a l’apartat Aula de Levante-EMV ‘La Ribera’ el 20/02/2019

Al voltant de dos-cents alumnes de l’institut i dos col·legis de Carcaixent han après amb l’exposició temàtica


Educació contra l'Holocaust. Més de cinc- centes persones han visitat una exposició a Carcaixent sobre l'extermini dels nazis, que també va afectar a cinc veïns de la ciutat. Els centres escolars han après amb imatges i vídeos.
Sergi Moyano - Carcaixent

Almenys des de la Transició, els experts apunten que l’educació és l’eina fonamental i el nexe d’unió entre el discurs històric i les fonts orals per a la reconstrucció col·lectiva del passat. L’historiador Emili Ferrando així ho definix: «Les fonts orals democratitzen la història, prenent les persones com a protagonistes i donant-los l’oportunitat d’aportar la seua veu».

Un dels temaris obligatoris en l’educació secundària és l’Holocaust, un tema molt controvertit que necessita la incorporació de diversos materials per a la seua anàlisi i comprensió. El dramatisme de les imatges de les cambres de gas i els milers de cossos amuntegats en fosses comunes als camps d’extermini nazis són una bona via per a fer entendre a l’alumnat la infàmia humana que suposà l’assassinat massiu de milions de persones durant la Segona Guerra Mundial.

No obstant això, la distància temporal i espacial és un tret que allunya l’Holocaust dels més joves. Mauthausen està a més de 2.000 quilòmetres de Carcaixent i quasi dos generacions s’interposen entre els alumnes d’un centre educatiu de la Ribera. Així, però, l’exposició «La ignomínia de l’oblit» ha intentat véncer els entrebancs del temps i ha superat totes les expectatives.

Des del 25 de gener fins al 9 de febrer, mig miler de persones han visitat la Sala Sant Llorenç una mostra basada en l’obra de Carles Senso i Ximo Vidal que està composta per 18 panells elaborats per la Universitat de València i l’Ajuntament. Així mateix, la mostra ha albergat l’exhibició de cartes i fotografies inèdites, a més d’una maqueta de la proposta escultòrica de l’artista local Pasqual Boqueta «Junts som més forts» i la reproducció de diversos vídeos que ajuden a entendre el drama dels deportats als camps nazis.

Per l’exposició han passat alumnes de 4t d’ESO i Batxillerat de l’Institut Arabista Ribera i dels col·legis Ave Maria i San Antonio

Al voltant de 200 alumnes de 4t d’ESO i Batxillerat de l’Institut Arabista Ribera i dels col·legis Ave Maria i San Antonio de Carcaixent han passat per la mostra. Unes visites guiades que han generat que l’alumnat participe dels homenatges institucionals que han tingut lloc a la localitat riberenca durant la darrera setmana de gener, aprofitant la data de commemoració de les víctimes del nazisme. Durant les visites ordinàries, també ha sigut fàcil trobar xiquets acompanyats pels pares que s’asseien davant dels panells i observaven l’horror a través de les imatges. Cares desencaixades i fins i tot alguna llàgrima, eren les sensacions amb què es quedaven els estudiants en reviure el drama de l’Holocaust. «Un dels alumnes es va quedar de pedra en veure la carta des del camp i alguns objectes d’un dels seus familiars», ressalta la professora Pilar Congost.

El professor i cap del Departament de Geografia i Història de l’Institut, Fernando Rodríguez, assegura que és «una manera ideal de relacionar allò que estudien a classe a escala teòrica amb una realitat pròxima a ells: coneixen a familiars de persones que estigueren a Mauthausen». «Ja no són números o gent anònima, són cares i cognoms que viuen en la seua localitat», destaca el docent. De la mateixa manera, Rodríguez reconeix que als alumnes «els va impressionar conéixer de prop la realitat viscuda als camps de concentració» i admet que «els costa creure que això va passar, per això els insistim en la importància de saber fins a quin punt una ideologia totalitària i xenòfoba pot acabar fent».

D’altra banda, el regidor de Memòria Històrica, Carles Albert, valora molt positivament els resultats i els fruits obtinguts amb l’exposició, tant per l’afluència de gent com pels objectius pedagògics que s’han establert. «Ha sigut una oportunitat de posar en relleu la barbàrie de l’Holocaust i de recuperar la memòria dels carcaixentins deportats als camps d’extermini nazis», sosté Albert.

En les visites guiades, a través d’una xarrada de conscienciació amb material gràfic, Albert ha explicat a l’alumnat el significat de les pintades amb simbologia feixista que formen part del paisatge urbà: «A més a més, hem pretés donar a conéixer esta problemàtica perquè prenguen consciència els més joves de les pretensions de captació dels grups organitzats que estan darrere d’estes pintades neonazis». Pedagogia i sensibilització des de Carcaixent per a evitar que la història es repetisca.

Carcaixent salda su deuda con los vecinos que sufrieron el nazismo en Mauthausen

Crónica publicada el 29/01/2019 en la edición de La Ribera de Levante-EMV 

Familiares de los homenajeados posan junto a las autoridades autonómicas y locales tras inaugurar el monolito conmemorativo. Foto: Vicent M. Pastor

➡️ El presidente de las Corts llama a la concordia en el homenaje a las cinco víctimas locales del holocausto 

➡️ Un monolito reivindica su memoria

SERGI MOYANO | CARCAIXENT

Los violonchelos aportaron solemnidad y carga emotiva a la ceremonia. La mañana del domingo era soleada y algo ventosa, un escenario perfecto para celebrar un homenaje histórico de justicia y reconocimiento a los vecinos de Carcaixent que lucharon por la libertad y acabaron en los campos de exterminio nazi. El rostro de los familiares de las víctimas afloraba los sentimientos contenidos durante tantos años de silencio y olvido. El presidente de las CortsValencianes, Enric Morera, arropó a los familiares que se congregaron en la calle Bagnols-sur-Cèze para homenajear a los prisioneros en Mauthausen.

Carles Albert, responsable de la Concejalía de Memoria Histórica, abrió la ronda de parlamentos para alertar del auge que los movimientos de extrema derecha exhiben en la escena internacional. «Y no hace falta ir tan lejos», apostilló. «Pintadas nazis como las que tenemos aquí, son una buena muestra de lo que está pasando», enfatizó Albert para advertir después: «No vamos a tolerar a estas ideologías fascistas que asesinaron a millones de personas, entre ellos los carcagentinos que hoy homenajeamos».

A continuación, intervino Carles Senso, historiador y periodista de Levante-EMV. El especialista en esta etapa histórica centró su arenga en recuperar el periplo vital de los cinco carcagentinos deportados a los campos de exterminio nazis. Senso felicitó al equipo de gobierno por organizar el homenaje y elogió «la sensibilidad mostrada en este tema desde el principio».

El alcalde de Carcaixent, Paco Salom, puso de relieve la necesidad de revisitar el pasado para entresacar lecciones: «Para pasar página, primero hay que escribirla y leerla». Y lanzó un sentido mensaje de gratitud a las familias de los prisioneros de Mauthausen. «Familias unidas por el dolor, por las heridas que causó la guerra. Hoy abrimos una: la abrimos, la curamos y la volvemos a cerrar», describió metafóricamente el primer edil. «Desde el ayuntamiento reconocemos el dolor y mostramos el respeto y solidaridad a todos los hijos de Carcaixent que padecieron las consecuencias del nazismo en carne propia», proclamó Salom.

Enric Morera llamó a la concordia en su discurso: «Las discrepancias se tienen que resolver en el marco de la política y el acto de hoy viene a ser un llamamiento a la tolerancia, a la democracia, a los valores que inspiraron la creación de la Unión Europea». El árbitro del parlamento valenciano admitió que «no se puede edificar una convivencia democrática sana sin la reparación ni la justicia».

«No se puede edificar una convivencia democrática sana sin la reparación ni la justicia», proclamó Enric Morera

FOTO: Vicent M. Pastor

Entre cerrados aplausos se inauguró un monolito con la siguiente inscripción: «La ciutat de Carcaixent als seus veïns deportats als camps de concentració nazis, per la seua valentia en la lluita per les llibertats». Además, se hizo entrega a los descendientes de los homenajeados de una placa conmemorativa «en reconocimiento del sufrimiento» que les tocó vivir. Los familiares de Joaquín Olaso Piera, Bautista Pelluch Canet y Eduardo Giner Ferrer recibieron con emoción estos honores. Sin embargo, no se pudo encontrar a los sucesores de Manuel Termens Briz y Ramón Cogollos Giner.

Cuando el dueto de cuerda Doble Cello finiquitó el acto con su emocionante «Cant dels ocells», asistentes y autoridades desfilaron hasta la Sala Sant Llorenç, donde visitaron la exposición «La ignomínia de l’oblit», una muestra que permite revivir el drama del Holocausto hasta el 9 de febrero.

Carcaixent rescata a sus héroes del nazismo

Reportaje publicado el 27/01/2019 en la edición del diario Levante-EMV ‘La Ribera’

Milagro Mongort Olaso, sobrina de uno de los deportados de Carcaixent a Mauthausen

Hoy se conmemora el Día Internacional en memoria de las víctimas del Holocausto, de las cuales sólo quedan algunos testimonios y documentos.

➡️ La ciudad homenajea a los 5 vecinos prisioneros en Mauthausen

➡️ «Me alegro de que se reconozca su lucha por la libertad», agradece una familiar

SERGI MOYANO / CARCAIXENT

La victoria franquista en la Guerra Civil española supuso el inicio de una represión política planificada hacia aquellas personas que se habían significado por el bando republicano. Esto empujó al exilio a miles de personas, que se vieron obligados a cruzar la frontera. Nada más llegar, fueron hacinadas en campos de internamiento que el estado francés improvisó frente la llegada masiva de refugiados. Con el estallido de la II Guerra Mundial, las botas nazis ocuparon las tierras galas. Así fue como alrededor de 9.000 españoles fueron deportados a los campos de exterminio nazis, de los cuales lograron salir con vida cerca de 3.000. Entre ellos, se encontraban cinco vecinos de Carcaixent. Sólo tres sobrevivieron al infierno nazi.

Uno de los que logró salir de aquel calvario fue Joaquín Olaso Piera. Su vida es digna de una película. A los 15 años le dijo a su padre que no quería ser jornalero y empezó a trabajar en una imprenta. Militante marxista desde muy joven, pasó media vida viajando por todo el mundo, sobre todo en países como Francia o de la Unión Soviética. Sirvió de espía a Moscú y su nombre aparecía en los principales partidos comunistas de la época.

Su sobrina, Milagro Mongort Olaso, todavía tiene a buen recaudo algunas cartas, postales y fotografías que han sobrevivido al paso del tiempo y al olvido. Su tío «Kim» (firma que el carcagentino usaba habitualmente en su correspondencia) franqueó este recorrido vital junto a su compañera Dolores García Echevarrieta, a pesar de las circunstancias dramáticas que les tocó vivir. Milagro define a su tía, que fue secretaria de Pablo Neruda, como «una mujer moderna y muy valiente».

Joaquín y Dolores participaron en la resistencia francesa contra la ocupación nazi. Fueron descubiertos por los alemanes durante una quedada clandestina junto a otros opositores al Tercer Reich. Por ello fueron deportados a los campos de concentración, él a Mauthausen y ella a Ravensbrück.

En ese contexto, Dolores demostró su coraje: «Cuando los nazis obligaban a las mujeres a formar desnudas cara al sol frente a los SS, mi tía les decía, para animarlas: ‘no padezcáis, no tengáis miedo. ¡No son personas, son animales!’». La solidaridad también fue importante en los campos de concentración. Una prueba de ello es el episodio que protagonizó «Lola»: «Mi tía salvó a una mujer que estaba en mal estado, realizando también sus trabajos. Además pidió un trozo de pan a cada una de sus compañeras para dárselo a ella. También le dio el suyo», expone Milagro.

Postal con buenas noticias

«De todo esto, nos enteramos después», reconoce esta carcagentina de 84 años. Ella puede contar los detalles del periplo de sus tíos en los «campos de la muerte» porque escuchó el relato en primera persona cuando los fue a visitar a París en 1950.

Su familia pensaba que «Kim y Lola» estaban muertos. Pero con la liberación de los campos de concentración todo cambió. «Un buen día nos llegó una postal enviada desde el campo de Mauthausen con la dirección para enviar dinero y cartas», explica Milagro. El exilio también lo sufrieron los que se quedaron en casa. El desasosiego de la madre de Joaquín fue notorio: «Mi abuela no se movió nunca de casa porque siempre estaba esperando a su hijo, que un día u otro volvería. Antes de morir, pudo volver a ver a su hijo y lo visitó en Francia», comenta al respecto.

Joaquín Olaso y Dolores García fueron encontrados asfixiados en su residencia en la capital gala, en el año 1954. Según apuntan los investigadores, es probable que se tratase de una purga del partido, pero nunca se ha sabido realmente qué ocurrió.
Tanto este carcagentino que sobrevivió como los que perecieron bajo el yugo alemán serán homenajeados hoy en su localidad natal. «Me alegro mucho de que ahora les hagan un poco de caso y que se acuerden de unas personas que lucharon por la libertad. Todo lo que hicieron fue por el bien de las personas. Si no hubiese sido por gente como ellos, gente adelantada, hoy estaríamos mucho peor», admite Milagro ante el ansiado reconocimiento institucional que por fin ha llegado. «A mi tío lo he querido, lo quiero y siempre lo querré», concluye Milagro.

De los cinco carcagentinos deportados al infierno de Mauthausen, solo Joaquín Olaso Piera y Bautista Pelluch Canet lograron sobrevivir al infierno nazi, mientras que Eduardo Giner Ferrer, Ramón Cogollos Giner y Manuel Termens Bris fueron masacrados por los soldados de Hitler. Hoy, un monolito les devolverá el recuerdo.

Recuerdo a los deportados

Hasta el día 9 de febrero, se podrá visitar en la Sala Sant Llorenç «La ignominia de l’oblit: Carcaixentins als camps d’extermini nazis», una muestra basada en la obra de Senso y Vidal que recupera las historias de los cinco vecinos de la localidad deportados a Mauthausen. La exposición está compuesta por 17 paneles elaborados por la Universitat de València y el Ayuntamiento. Asimismo, la muestra alberga la exhibición de cartas y fotografías inéditas, además de una maqueta de la propuesta escultórica del artista carcagentino Pasqual Boqueta «Junts som més forts» y la reproducción de varios vídeos que ayudan a entender el drama de estos cinco prisioneros de Hitler. Junto al acto institucional que celebrará hoy el consistorio con la presencia de los descendientes de las víctimas y del presidente de les Corts Enric Morera, el ayuntamiento pretende restituir la memoria y homenajear a sus víctimas del exterminio nazi.

«Ara és més fàcil comprar-li una videoconsola al teu fill que dotar-lo d’una biblioteca»

Entrevista publicada en el número 43 (novembre de 2018) del periòdic mensual Ribera News

Entrevistem Dolors Pedrós Company (Carcaixent, 1955) editora i gerent d’Edicions 96. Amb una vida associativa destacada, Pedrós ha estat presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, ha estat patrona de la Fundació del llibre i la lectura i ara és membre del Consell Valencià de Cultura. Conversem amb ella sobre els llibres, la llengua i la seua trajectòria professional i vital.
SERGI MOYANO HURTADO / CARCAIXENT

Sergi Moyano: Quan va ser la primera vegada que es va trobar amb un llibre en valencià?

Dolors Pedrós: Era bastant jove, tenia uns 15 o 16 anys. En aquell moment no era fàcil trobar llibres; tenint en compte que vinc d’una família en què els primers llibres que entren a casa són els que jo compre amb els meus estalvis. Inicie la lectura de llibres en la nostra llengua amb autors catalans i quan va començar a publicar-se en valencià al País Valencià, ja vaig llegir autors com l’Isa Tròlec, la Carmelina Sánchez Cutillas i l’Estellés, sobretot. I, per descomptat, Fuster, que sempre ha estat el meu guia.

S.M.: Sabem, i així ho ha manifestat en diverses ocasions, de la seua admiració i estima pel cronista local Víctor Oroval. Què significà per a la seua trajectòria professional i vital?

D.P.: Hi ha alguns mestres en la meua vida que m’han marcat. La primera que em va marcar va ser Àngels Ribes, l’última mestra que vaig tindre en primària en l’escola Navarro Darás, l’única pública que hi havia en aquell moment, aleshores “nacional”, franquista. Era una dona provinent de Rafelcofer, i va ser la primera que ens va dir que no ens feren avergonyir de la nostra cultura i de la nostra llengua, perquè té literatura, perquè s’escriu, perquè es llig… I vaig començar una recerca de dir “vull saber més”. Més tard, amb Víctor Oroval, que feia classes de valencià en la Biblioteca, vaig descobrir des dels grans escriptors en llengua catalana fins a l’etimologia. Hi ha una cosa molt important al marge de la cultura o del valencià que vaig aprendre d’ell i que porte molt enganxat a la pell i és aprendre a dubtar. Víctor Oroval assegurava que desconfiara d’aquella persona que no dubta mai; la persona que vol saber prèviament ha de dubtar. I sempre li tindré agraïment i estima per allò aprés.

S.M.: Edicions 96 porta en funcionament poc més de 20 anys i, malgrat els embats que han patit les editorials en paper, s’ha convertit ja en una empresa reconeguda en el sector. Quina creu que ha estat la clau?

D.P.: No sabria dir-te ben bé. Perquè en realitat som una editorial independent, petita: amb 10 treballadors no ens considerem ni mitjana. Però jo pense que un dels grans valors que tenim, potser el més gran, és la gent que conformem l’editorial. Quan arrancàrem érem molt joves, per tant, la gent que tenim prové d’una magnífica formació professional i d’una inquietud cultural important. I després, sense buscar el buit, perquè eixe buit estava més que ocupat per altres editorials del món escolar, naixem de la mà d’Escola Valenciana, fent la seua agenda. Pensàrem que l’ensenyament en valencià i el seu alumnat necessitava productes

ben fets i en valencià. En això creixem i en això ens mantenim, sense haver pegat el bot, que és molt lícit el que fan altres editorials a publicar en altres llengües. En realitat, com altres editorials (no som l’única), naixem també perquè ens creiem el país, més que per la necessitat de contribuir a fer literatura. Sí que és cert que el tema de la pedagogia i les nostres inquietuds ens duen a marcar un perfil d’empresa un poc anàrquica, que ha anat creixent en la línia de donar entrada a títols de vegades creant col·leccions a posta. De vegades encertarem, i de vegades no; però es tracta de dir “açò m’ho crec i, si m’ho crec, vull fer-ho”. I ho fem.

S.M.: Quins són els plans o línies de treball futures de l’editorial?

D.P.: Tenim un parell de coses clares: no créixer per damunt de les nostres possibilitats i creure en el que fem sempre, sempre. No tot serà de 10, no tot interessarà a gran públic: algunes coses seran de minories, minories…, però sí que procurem cuidar el que fem durant tot el procés. El que sí que tinc molt d’interés, des de sempre, a consolidar és el tema de coeducació. Ara hi ha, per sort, gent que està apostant per línies de coeducació (encara que fins ara no tenia gens d’interés a fer-ho). Però de tota manera, això suma i és bo. A la fi, benvingut siga que des del món editorial i des de la indústria editora s’adonen que cal visibilitzar les dones escriptores, ja que ho tenen molt difícil.

S.M.: En l’àmbit local, què haurien de fer els ajuntaments per a promoure la lectura?

D.P.: Els ajuntaments? La societat en general, perquè als ajuntaments els responsabilitzem de quasi tot. L’ajuntament és cert que podria fer molt: jo pense que la col·laboració privada i pública és imprescindible. Institucions públiques, món escolar i editorial, associacions, etc. El problema és que tenim una societat que s’ha anat despenjant, encara que durant molts anys es va prestigiar molt l’existència de llibres en una casa. Hi ha hagut un lleuger retrocés, ara és més fàcil comprar-li una videoconsola al teu fill que dotar-lo d’una biblioteca. Hi ha excepcions, per descomptat.

S.M.: En quin estat de salut creu que es troba la lectura en valencià?

D.P.: Tocaria ser molt optimista, tampoc vull ser molt pessimista. Ara hem avançat molt, ara hi ha moltíssimes persones amb competència; però una cosa és que utilitzen la llengua en l’àmbit acadèmic, i l’altra que siguen lectors. Al País Valencià, tenim una població lectora d’un 30-33%; que llisca sempre en valencià tenim només un 3%. Eixa és una realitat dura, duríssima. Tanmateix, sóc optimista: tenim ja més 30 anys d’ensenyament en valencià, moltes generacions que han eixit formades íntegrament en valencià; però, en quin moment, a l’hora de llegir, opten primer pel castellà i no pel valencià? Hi ha qui diu que no hi ha la mateixa oferta, que en castellà hi ha molt més. Hi ha més, efectivament, perquè hi ha molts més lectors i perquè hi ha moltes més editorials arreu del món. Però resulta que en valencià tenim una producció editorial potentíssima i de moltíssima qualitat. El que passa és que està costant molt que els nostres llibres entren en normalitat a Catalunya i els de Catalunya entren al País Valencià. Eixe pont sí que hi ha moltes persones que estan construint-lo. A més, caldrà que la societat s’ho crega; i els primers, els bibliotecaris, els llibreters…

S.M.: El fet que des del 2015 governe el centreesquerra en la majoria de les institucions valencianes, ha suposat un canvi de model per a la cultura?

D.P.: Sí. Claríssimament. I, clar, una legislatura (encara no s’ha esgotat) i a més amb el dèficit o amb els pocs diners que tenim, és ben difícil solucionar la sequera cultural en la nostra llengua que hi havia. Ara, els interlocutors parlen la mateixa llengua, tenen les mateixes preocupacions i han fet una aposta important. El creixement, per exemple, que hi ha hagut en inversió és importantíssim: s’ha multiplicat per tres, per quatre, i, en alguns casos, com per part de la Direcció General d’Educació que trau subvencions d’1.300.000 euros per a les escoles. Tot això és importantíssim, perquè des de l’administració o des del sector públic es pot garantir el dret d’accés a la cultura a tot el món, a qui pot pagar-la i a qui no. Que arriben més llibres a les biblioteques, està facilitant molt les coses. A més, el suport que s’està donant a accions tan importants com la Plaça del Llibre, amb sis anys de vida. Els tres anys que ha canviat el color polític (que està Ribó a València), està fent-se a la plaça de l’Ajuntament on la gent veu que té aparadors en què es concentren 8.000 títols diferents en valencià.

S.M.: Recentment, l’Ajuntament d’Alacant del PP s’ha desmarcat de la Fira del Llibre que s’hi celebrava des de fa dos anys acusant-la de “finançar ideologies nacionalistes”. Què hi ha darrere d’esta peripècia política?

D.P.: La mediocritat d’un partit que no es resigna a estar en l’oposició. Per situacions de pactes, havien perdut l’ajuntament i ara l’han recuperat i han de marcar les diferències i les distàncies. A mi m’entristeix molt no tindre una dreta més intel·ligent a eixe nivell, més civilitzada. No té res a veure que tingues una ideologia, que sigues conservador, al fet que sigues culte, que t’estimes i respectes la teua cultura i la teua llengua i que apostes per facilitar que la gent a la qual estàs governant tinga accés a eixa cultura. Que boicotegen una fira del llibre amb l’excusa que darrere pot estar Compromís, perquè és en valencià, és la cosa més ridícula que he sentit mai i és d’una pobresa intel·lectual brutal. No hi ha més que en la manca d’oposició efectiva, que contínuament ressuscitar la Batalla de València i la història eixa que ja no afecta absolutament ningú, ja ningú se la creu: del blaverisme, del catalanisme, de l’or català i si financem. No es pot finançar des d’ací res, però és que no s’ha finançat en la vida res. És a dir, no tenim diners per a fer places del llibre nosaltres i hem d’anar trucant a la porta a totes les institucions. L’ajuntament no té més que deixar un espai i acollir-lo. En qualsevol activitat es poden gastar moltíssim més diners i resulta que per a això no en tenen! Però, tot i això, la Plaça es farà, perquè nosaltres sí que tenim clara una cosa: que no ens pararan amb això i que hem vingut a construir, no a destruir.

S.M.: Quina és la seua vinculació amb la política?

D.P.: La meua militància i la meua tasca política sempre ha estat al favor del nacionalisme i la cultura en llengua pròpia: des d’Unitat pel Poble Valencià, passant pel Bloc i, actualment, en Compromís. Quan m’han necessitat, fins i tot he anat en llistes. Jo sé que molta gent que estaria al costat de col·lectius polítics, no han volgut fer-ho i pense que potser també fan bé perquè emmarcar-te, quan et deus al públic en general i tens una empresa, pot perjudicar-te.

S.M.: Ara és membre del Consell Valencià de Cultura. Com va viure la seua elecció?

D.P.: Amb moltíssima sorpresa al principi, fins i tot amb reticències a l’hora d’acceptar-ho. Perquè el CVC, el que jo coneixia i el que coneixem la majoria de la ciutadania, queda un poc com allunyada. Abans d’acceptar-ho pensava, per a què volem un Consell Valencià de Cultura? Hi ha una Conselleria; que li dediquen més recursos i que es facen les coses des d’allí. Ara, t’he de dir que feina, se’n fa molta, però que seria molt millorable; sobretot, que servira per a poder influir en la política cultural del nostre país. En realitat, el que es fa bàsicament són informes i estudis que es requereixen des de la Conselleria, perquè en realitat som un òrgan consultiu i, per tant, responem a les propostes que arriben de Conselleria i també podem fer-los propostes. Però el dia a dia atropella de tal manera… Jo en dos mesos he hagut de fer dos informes i normalment tens 10-12 dies com a molt per a fer-ho. Amb este ritme, en quin moment pots dedicar-te a agafar un grup de treball i marcar una línia d’actuació? D’una banda, estic encara aterrant i pense que se li pot traure moltíssim més profit del que s’està traent i, d’altra banda, que hauria de revertir més en la societat valenciana.

S.M.: Per tant, creu que esta institució ha perdut influència i pes en els darrers anys?

D.P.: Crec que no l’ha tinguda mai, la influència o el pes. Va nàixer pel què va nàixer, igual que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i bé, com que no suposa al Consell una gran despesa i es tracta d’un òrgan consultiu que remet informes… Ara, el que sí que s’ha fet respecte a legislatures anteriors és que s’ha renovat el consell íntegrament, tot i que una part dels consellers i conselleres s’han mantingut perquè els partits que els recomanen els han tornat a recomanar, per la qual cosa, no és una renovació total. Però sí que és cert que per primera vegada s’ha fet una renovació molt important, que hem entrat gent que no venim de la política encara que venim recomanats per grups polítics. Jo estic perquè algú pensa que venint del sector que vinc puc fer una aportació en el Consell. I això, en gran percentatge de la gent que estem en estos moments, venim d’eixa procedència. I després hi ha hagut més equilibri pel que fa al tema de gènere.

S.M.: D’on trau tanta força per a estar tant de temps al peu del canó?

D.P.: Bé, la força jo crec que la tenim tots (riu)… És cert que en allò que faig he procurat estar bé i divertir-me, com a mínim no amargar-me. Jo vinc d’una família humil, que tenien botiga, i jo he estat pesant creïlles o rostint pollastres i he sigut feliç i m’he sentit bé. I després, quan he fet altres coses, fer d’editora m’apassiona i sóc molt feliç. I si vaig al Consell Valencià de Cultura, ho faig perquè és un repte, per aprendre i per passar-m’ho bé. Acomiadar-me de presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià ha estat una grandíssima pèrdua per a mi, i ha sigut molt difícil decidir canviar una cosa per l’altra, perquè és una feina que m’apassiona, perquè he deixat hores, perquè és una associació professional magnífica i amb la qual m’he trobat molt i molt bé, i pense que hi ha molta feina a fer i que repercutix directament en el sector. En el CVC encara no estic en eixe punt, però aspire a estar-ho; almenys treballaré per aconseguir-ho. Si, finalment, això no s’aconseguix i veig que el que hi estic fent no em fa sentir bé, simplement plegaré. La vida és curta, i feina al davant, en tinc encara molta a fer.

«La bomba cayó en medio del comedor cuando mi familia deshacía maíz junto a la chimenea»

Reportaje publicado el 03/11/2018 en la edición del diario Levante-EMV ‘La Ribera’

Mari Creu Trujillo y Bernat Darás, en el refugio antiaéreo del Asilo

Siete de los nueve ocupantes de una vivienda de Carcaixent perecieron en el bombardeo que sufrió la ciudad hace 80 años

SERGI MOYANO / CARCAIXENT

A finales de la Guerra Civil, cuando se aproximaba la victoria del ejército capitaneado por el general Franco en su acometida contra la democracia republicana, la aviación rebelde no dudó en acentuar su ofensiva contra las localidades de la retaguardia republicana. Con la ayuda de la aviación fascista y nazi, los «nacionales» bombardearon pueblos y ciudades de la geografía valenciana. Entre ellas, Carcaixent.

Los bombardeos se ejecutaron en repetidas ocasiones entre los meses de mayo y noviembre del 1938. Pero sin duda, el más mortífero fue el del 2 de noviembre. Murieron 12 personas, según los registros oficiales; aunque, según fuentes orales, fueron 13.

Era de noche. Entre las 21 y las 22 horas, los aviones ocuparon el cielo de Carcaixent. Las calles estaban a oscuras, como medida de prevención para dificultar la misión de los aviadores. En el campanario se solían colocar observadores para avisar de los posibles ataques. La campana de la parroquia y las sirenas sonaron para advertir de la llegada de la «Pava». La gente solía esconderse por la huerta, en algún refugio privado o debajo de las escaleras de las casas. En estas fechas, Carcaixent no disponía de ningún refugio de cemento armado, solamente de algunos refugios provisionales y del recurso de esconderse entre los campos, cuyos paredones habían sido adaptados para facilitar la huida de la población. El refugio del Asilo y el del convento de Las Dominicas fueron terminados después de finalizar la guerra. 

Un ataque a una población indefensa

> El historiador José Manuel Fernández investigó a fondo los bombardeos de Carcaixent. Según él, «tenían como principal objetivo las infraestructuras de la zona republicana: puertos, ferrocarriles, áreas industriales, etc.». Fernández reconoce que «además de debilitar la capacidad de resistencia material de la República, también afectaba a la moral de la población, prácticamente indefensa».

La llegada de la «Pava»

José y Amparo Cuenca

Cuando ocurrió el bombardeo, José Cuenca (Carcaixent, 1932) tenía solo 6 años de edad, pero mantiene recuerdos que quedan grabados en la mente de un niño. «Cuando empezaron los primeros bombardeos, a mediados de mayo, mis padres decidieron trasladarse a un huerto cerca del Camí de la Font. Mi abuela, unas hermanas de mi padre y unos primos vivían en la misma casa. Mi abuela estaba a punto de morirse por una enfermedad que arrastraba de hacía tiempo, por lo que decidimos bajar al pueblo a velarla». «Eso fue la noche del 1 de noviembre de 1938. El día siguiente, decidimos volver al huerto», recuerda Pepe. 

Al llegar al huerto, aquel fatídico segundo día de noviembre, oyeron la sirena que advertía de la llegada de la «Pava». «En el huerto había un refugio pequeño y allí nos metimos rápidamente». Cuando la aviación abandonó el espacio aéreo de Carcaixent, «mi padre decidió volver al pueblo para ver qué había ocurrido». En su vuelta, alguien le advirtió que el bombardeo había afectado a la calle Sant Vicent, «y cuando mi padre llegó allí, vio tres casas derruidas, entre ellas, la de mi familia. Entonces se puso en cruz delante de la puerta, para evitar que nadie intentara entrar para coger comida». La casa del número 71 de la calle Sant Vicent quedó prácticamente derribada por la metralla. «Toda mi familia estaba alrededor de la chimenea deshaciendo maíz y la bomba cayó justo en medio del comedor», recuerda Amparo Cuenca (Carcaixent, 1940), hermana de José, que aunque no había nacido cuando cayó la bomba recuerda lo que le contó su familia en los años posteriores. 

De las nueve personas que habían en la casa, solo se salvaron dos. «Mi tía Antonia se salvó porque al caer la casa, dos vigas de madera quedaron cruzadas y a ella no la pilló. También mi prima Mercedes logró salvarse, quedando huérfana de padres. Luego se fue a vivir a Sóller y nunca volvimos a saber nada de ella». Según aportan los datos del Registro Civil, en la casa murieron la abuela de José y Amparo, Antonia Arbona Hernández, de 68 años; su tía María Cuenca Arbona, de 42, y su hijo Bernardo Caballero Cuenca en brazos, ya que tenía 5 añitos; su tía y tío, Mercedes Cuenca Arbona y José Armiñana Calatayud, de 33 y 38 años y su hijo de 11 años, José Armiñana Cuenca. Además, también quedó atrapada por la metralla una vecina que estaba de visita. 

«Un miedo terrible»

«Si llega a ocurrir la noche anterior, ahora no podría contarlo», reconoce Juan. No sin tristeza, los Cuenca aseguran que a partir de aquella tragedia su familia fue motejada por «los de la bomba». 

Salvador Olaso

Salvador Olaso (Carcaixent, 1923) tenía 17 años. La imagen que tiene presente Olaso de la noche de Carcaixent es la de «una ciudad muerta». Recuerda ir por la calle y ver, «al lado de una casa en el barrio de Les Barraques, un cadáver tapado con una manta». Sin embargo, Olaso pasó la mayoría de los bombardeos en el Hort de Cucó, con su tía.

«Cuando oíamos el “run-run” de la Pava (aún está presente en mi mente esa sombra que parecía un ave siniestra) salíamos de la casa de campo y nos escondimos debajo de un algarrobo», cuya localización aportaba una visión privilegiada del campo aéreo. «Una noche vimos las ráfagas de la aviación ametrallando a un tren militar en marcha, como si se tratara de un rosario de perlas rojas encendidas. Pasamos un miedo terrible». Asimismo, Olaso reconoce que alguna vez vivió des del pueblo los bombardeos: «un amigo tenía un refugio particular en el patio de su casa, cerca de la calle Santa Ana, y alguna vez fuimos mi hermana y yo a cobijarnos». 

La sirena vuelve a sonar al conmemorar la efeméride

El sonido de la sirena que anunciaba la llegada de la aviación sonó ayer en Carcaixent a la entrada del refugio antiaéreo del asilo durante la visita guiada organizada para conmemorar el aniversario del bombardeo. Con esta iniciativa, el ayuntamiento pretendía rememorar unos hechos que forman parte de la historia más reciente y rendir homenaje a los fallecidos. Después del acto, una multitud de gente siguió la ruta guiada «Causas y efectos del bombardeo».

El itinerario empezó en la estación y siguió por el lugar que ocupaba la fábrica de armamento. La siguiente parada fue el refugio antiaéreo del Asilo de Nuestra Señora de los Desamparados. La marcha siguió por el antiguo hospital, actual conservatorio de música, y llegaron hasta la calle de Sant Vicent Màrtir, el lugar más afectado por las bombas, donde el cronista, Bernat Daràs, leyó los nombres de los muertos en los bombardeos nazis. 

Sediments

Article d’opinió publicat el 20/10/2018 en ‘La Tribuna’ en l’edició de la Ribera de Levante-EMV 

Sergi Moyano Hurtado

Quan s’acosten aquestes dates, la Ribera torna a mirar el cel de reüll. Les previsions meteorològiques  pronostiquen la tradicional gota freda, la que ens toca cada any. És 20 d’octubre i la població riberenca albira tota mena de records, i aquells carrers llustrats d’aquell perfum àcid i desagradable a terra mullada esdevenen una estampa plena de foscúria que la gent reviu. 

En la cultura popular es tendeix a situar els esdeveniments històrics o les fites personals com a elements bàsics de la seua cronologia vital. Allò que la gent gran havia marcat des de feia temps com a «abans» o «després de la Guerra», a partir del 20 d’octubre de 1982 va ser substituït per la paraula «pantanada». I és que les grans tragèdies discerneixen un canvi en les vides de la gent, per allò o aquells que s’hi perden pel camí. Per tant, canvien les referències quotidianes de la societat en qualsevol àmbit. 

El 20 d’octubre del 82 arranca com un dia gris, plou des de fa hores, i el diluvi comença a estendre’s des de ben entrada la matinada per les terres de l’interior: una gota freda de manual que no apareix en cap pronòstic del temps. Que a la Ribera plou a la tardor, ho sap tothom; el que ningú podia preveure era que un embassament anava a trencar-se com a conseqüència d’una avinguda d’aigua espectacular. Molts esperen la típica riuada, la de «tota la vida» (que són freqüents al Xúquer). Amb la nit caient arriba també la notícia del trencament de la presa de Tous. La gent puja als pisos alts, sense saber ben bé quin és el perill. A poc a poc el nivell de l’aigua va assolint cotes més altes, originant un so atordidor. Se’n va la llum i només el so i la foscor aixopluga el veïnat. I la por. La catàstrofe arriba sense anunciar-se. L’aigua nega cinquanta-tres quilòmetres i ofega trenta pobles: des de Tous fins a Cullera. 

Cal no oblidar les seqüeles que la catàstrofe propicià: una sèrie de danys psicològics que afecten fins i tot en l’actualitat. L’ansietat col·lectiva quan vénen pluges és de vegades insuportable; deixa patent com el record d’un fet tràgic es converteix en por i aquesta por en obsessió. Les referències a la tragèdia han suscitat una psicosi que assimila la pluja al desastre, i no a la prosperitat. 

Així mateix, el fang de la pantanada, malgrat el pas del temps, resisteix a esborrar-se. El fang és difícil de rentar, perquè produeix una espècie de líquid brossós, el de la terra fèrtil que es mescla amb l’aigua del riu, que torna i retorna i només marxa amb el pas del temps. El fang de la pantanada, com la metralla de la guerra, tarda molts anys a anar-se’n del tot.

No obstant això, més enllà de les conseqüències sentimentals, des del punt de vista material, la «pantanà» va suposar la ruïna de moltes famílies: les cases, els camps, els magatzems… Tot va quedar reduït al no-res i molts van haver de començar de zero. «Ubi sunt», on són les pertinences que l’aigua bruta llançà a perdre? Les estovalles, la roba de llit, els llibres, les fotos més estimades, els documents que deixem alçats, signats per notaris i funcionaris… Això només pot comparar-se als efectes d’un incendi. Després del desastre, la bona gent pensa que no val la pena guardar res. Així i tot, tan sols és cosa de pocs dies. A més, sabem que només la pluja porta la saó i «saó», segons el diccionari, també vol dir «oportunitat». El caràcter riberenc s’ha avingut ràpidament al canvi.

Hui, també un 20 d’octubre i la pluja ens acompanya. Tenint més mitjans de prevenció que llavors, més seguretat, sempre està present eixa relació d’amor-odi amb la pluja, a la qual tant deguem i, al mateix temps, a la qual tant temem. El «devastador», denominació àrab del riu Xúquer, pateix almenys dues grans avingudes cada segle. Així, però, les ferides que causa el Xúquer cal deixar-les eixugar. 

La cocció de la paella ja té banda sonora

> La proposta multidisciplinària ‘Paella Sònica’ transforma en art, barrejant instruments solistes, sons electrònics i pintura a temps real, el procés d’elaboració del plat que ocupa un lloc de preeminència en la cuina valenciana
> La ‘performance’, creada i dirigida per Adolf Murillo, fou representada en la presentació del llibre de l’escriptor Josep Piera ‘El llibre daurat: la història de la paella com no s’ha contat mai’

Si hi ha algun tret especial que caracteritza -i pel qual és conegut- l’Institut Arabista Ribera de Carcaixent (Ribera Alta) és sense dubte pels nombrosos premis que ha rebut amb motiu de la seua innovació pedagògica en diversos àmbits. El primer laboratori musical de tot el País Valencià i de tot l’Estat espanyol es troba en aquest institut públic, que ha aconseguit introduir una nova metodologia a les aules a través de les darreres tecnologies. Un dels projectes estrella en què participa el laboratori és ‘Soundcool’, promogut per la Universitat Politècnica de València, dirigit pel professor Jorge Sastre i amb Adolf Murillo com a responsable pedagògic. L’app col·laborativa, que ha comptat amb la participació del cocreador d’ Audacity Roger Dannenberg i que funciona a través dels telèfons mòbils i de les tauletes tàctils, ha suposat una autèntica revolució a les aules.

És a partir de les aportacions d’aquest projecte que naix la ‘Paella Sònica’, una proposta suculent que ens convida a endinsar-nos en el món gastronòmic, i alhora en la música, a través d’un dels plats que ocupa un lloc de preeminència en la cuina valenciana. La performance es tracta d’una simbiosi que combina diverses àrees del coneixement, que conformen un relat amb elements avantguardistes que aporten noves formes d’expressió artística allunyades de les rutines musicals convencionals.

Un llibre com a inspiració musical

La idea de ‘Paella Sònica’ ha sigut gestada com a proposta d’acompanyar la presentació del llibre de l’escriptor valencià Josep Piera El llibre daurat: la història de la paella com no s’ha contat mai, que tingué lloc el 15 de juny al pati del Centre de la Beneficència, a la ciutat de València. El llibre està conformat per una sèrie d’anècdotes divertides de tot allò relacionat amb l’elaboració de la paella; una obra literària, il·lustrada amb imatges i fotografies, que supera qualsevol llibre culinari i que ofereix un relat amé “que captivarà els aficionats a la cuina, però també els lectors interessats en la història del país i en la tradició cultural europea”, ens adverteix la sinopsi.

La publicació de l’obra de Piera ha suposat una oportunitat única per a empényer la confecció de ‘Paella Sònica’, una creació sonora que ha sigut dirigida pel professor Adolf Murillo i interpretada, d’una banda, per l’alumnat de l’IES Arabista Ribera de Carcaixent amb el sistema Soundcool i, d’altra banda, pels solistes Joan Soriano, a la percussió, Montse Briceño, amb la flauta, i Pasqual Adrià, amb la guitarra.

paella

L’objectiu que s’han marcat els creadors del projecte és “la connexió entre l’escola, els creadors i les institucions”. Adolf Murillo afirma que “la paella i la música són dos elements que ens defineixen com a poble. Tot superant les diferències, seria bastant senzill posar dos valencians d’acord en el fet de sentir-se identificats amb les dues coses”, però, a més, Murillo reconeix que, més enllà d’un sentit identitari, “qualsevol situació quotidiana té una repercussió sonora. Així doncs, la paella sònica està inspirada seguint el procés habitual que seguim en cuinar la paella”.

La paella: “coneixements i intuicions”

Els objectes utilitzats en la confecció de la creació musical reprodueixen els sons que es generen a la cuina en el procés d’elaboració de la paella, que són improvisats sota l’estructura musical que s’articula en quatre parts: els “preparatius”, el “sofregit”, el “bull” i el “remat”. “La resta és una qüestió d’imaginació, no sols del músic, sinó també de qui escolta. Crear una peça com aquesta és un joc imaginari i creatiu de primer ordre, que va més enllà de la creativitat individual de qui la proposa, introduint-nos en un tipus creació col·laborativa molt més enriquidora i suggeridora”, conclou Murillo, per un costat.

L’escriptor Josep Piera, ho ratifica: “tot plegat em resultà un espectacle sensorial, efímer, irrepetible, és a dir, semblant al que s’escolta en un concert i al que se sent quan es fa i es menja una paella”. “La idea d’Adolf Murillo de mostrar sota una forma musical les sonoritats de l’acte creatiu de fer una paella la vaig trobar del tot original. Tant ell com jo sabíem, i sabem, que fer una paella és un treball artístic complex, que exigeix uns coneixements i una composició determinats. Coneixements, i intuicions, és clar”, apunta Piera.

La condició de poeta de Piera trascendeix també en la seua valoració de la performance: “quan escric, tinc en compte l’estructura interna i sonora de les paraules, com aquestes es combinen i formalitzen en el ritme dels versos, tant en un sentit sonor onomatopeic com sil·làbic, com de contingut semàntic. Això, traslladat a l’art de fer una paella em permet copsar la sonoritat de les flames, els sons del bullir de l’aigua, els ritmes del fregir i del sofregir, el cloc-cloc canviant del coure, i el gust sorprenent del resultat…”. Tot això, admet: “se’m va fer present escoltant la Paella sònica. Un espectacle sentit i suggeridor, o, si es vol, sent-i-mental. I no escoltat mai abans”.

«Enseñar valenciano iba unido a recibir insultos y amenazas»

Entrevista publicada en Levante-EMV La Ribera el 05/08/2018

La docente alzireña es un referente en la lucha por la igualdad de género. Foto: Sergi Moyano

Empar Bria. Profesora. El firme compromiso por los derechos humanos llevó a la alzireña a ser coordinadora de la Comisión Autonómica de Educación de Amnistía Internacional. Obtuvo el premio "Fomento de la Igualdad 2008 Ciutat d'Alzira" y en 2015 recibió el VI Premio Ascensión Chirivella que otorga la asociación de juristas de Alzira AJUDA.
> «La escritura debe seguir funcionando como un catalizador del potencial juvenil»
Sergi Moyano / Carcaixent

Hay profesoras que marcan a sus alumnos por sobrepasar el temario y formar parte de la edificación de los valores personales. Empar Bria i Pelufo (Alzira, 1957) es una de ellas. Desde el año 1983, ha ejercido como profesora de valenciano en varios institutos de la Ribera. Es promotora del Plan de Igualdad del Instituto Arabista Ribera de Carcaixent y una de las impulsoras de la Comisión por la Igualdad del centro.

P -Estudió Filología Hispánica en la Universitat de València durante la transición. ¿Qué recuerda de aquellos años intensos de nuestra historia?

R -Fueron unos años de cambio. Cuando murió Franco, en 1975, hicimos una huelga, porque estábamos en unos barracones incómodos, con unas condiciones bastante malas. Hicimos Filología Hispánica porque no había ninguna otra titulación relacionada con nuestra lengua. Pero a partir de cuarto de carrera, ya optamos a una serie de materias optativas en valenciano. Y, por lo tanto, tuvimos la posibilidad de estudiar en nuestra lengua, que antes no era posible. Tuve el privilegio de ser alumna de Manuel Sanchis Guarner, que daba unas clases impresionantemente buenas y completas, una mente muy lúcida. De hecho, uno de los episodios que también recuerdo fue cuando un día nos avisaron que estaban a la puerta de la facultad los Guerrilleros de Cristo Rey con unas cadenas, de forma prepotente y desafiante, que venían a pegarle a Sanchis Guarner y a la gente que asistíamos a la clase de catalán. Todo aquello era como un revulsivo para una minoría de gente y Sanchis Guarner, que estaba delicado, con 80 años y enfermo del corazón, salió conforme pudo, lo escondieron en la casa del conserje y nosotros salimos corriendo por la puerta secundaria de la facultad. Fue duro porque vimos esa irracionalidad tan escalofriante que a veces se despierta en el ser humano. Como a un hombre a quien se tenía que homenajear querían pegarle, porque era un «catalanista traidor». Y también a nosotros porque estábamos estudiando catalán. No pasó nada, pero hubiera podido pasar: la amenaza estaba presente. Sí que hubo otras agresiones en otras facultades en aquella época.

P -¿Los primeros años de la entrada en vigor de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià fueron complicados para el profesorado de valenciano?

R -De entrada fue mucha ilusión porque podíamos tener trabajo, que esto ya era importante: fue una oportunidad para mucha gente. Tener un trabajo era una forma de canalizar lo que habíamos estudiado de una forma voluntaria, porque no sabíamos que aquí, al País Valenciano, podríamos encontrar trabajo tan pronto. Fue un comienzo duro, porque empezamos en enero del 83, con el curso ya comenzado y con los horarios ya hechos y, claro, era problemático para el profesorado y para el alumnado. El profesorado lo entendía, pero al alumnado le costaba más. Mucha gente pensaba que cómo que era valenciano, no iban ni a examinarse, ni a trabajar… simplemente hablar en clase. Y tuvimos que hacer entender que era una área como cualquier otra y fue duro en algunos puntos. A veces te encontrabas insultos en la pizarra, nos decían barbaridades como que iban a pagarnos con el Oro de Moscú o gente a quien le pincharon las ruedas del coche. Pero en la mayoría del alumnado esto no cuajó.

P -Recientemente ha publicado su libro infantil “Didín vol ser periodista”. 

R –Siempre queda camino. La gente joven tiene un potencial brutal y siempre tiene que haber producción, porque siempre hay algo que queremos transmitir y lo canalizamos a través de la escritura. He producido varios prólogos y guías didácticas para varias obras de teatro, como el de “Heroines” y el de “Passos Lleugers”. Pero la parte más creativa, la del libro de Didín Puig, es un libro que, a pesar de que el enfoque inicial está orientado a una lectura más juvenil, se puede leer a cualquier edad. La historia de Didín la he realizado porque la quiero mucho, porque se lo merece y porque me lo propuso la editora Dolors Pedrós, de Edicions 96. Mi poesía está en el cajón.

«La sociedad no se cambia en un día»

P -¿Cree que el alumnado está concienciado de los temas que hacen referencia a la igualdad?
R -En Carcaixent creo que cada vez más. El hecho de trabajar con el alumnado y hacerle ver qué piensa es un proceso lento. No podemos cambiar la sociedad en un día. Porque nosotros y nosotras estamos dentro de una sociedad que es patriarcal y es muy difícil liberarse. Pero que nuestro alumnado está un poco más concienciado, es cierto. Claro que habrá gente que no. Pero como instituto, considero que sí. Hemos hecho algunas encuestas en algunos cursos y sí que se ha notado de hace unos años: la gente está más sensibilizada. Que después pueda actuar y cambiar, esto es mucho más lento. Pero cada vez hay más rapidez y la gente es más sabia para captar y hacer visibles algunas situaciones. Porque también socialmente parece que ya vamos avanzando un poco más, aunque hay veces que existen pasos adelante que contrastan con retrocesos.

P -¿El feminismo se materializará algún día en parte del temario en el mundo educativo o seguirá dependiendo del compromiso de algunas profesoras?

R -Hay que tener en cuenta que desde hace un par de cursos en todos los centros de primaria y secundaria en el País Valenciano ya existe la figura, marcada desde Conselleria, de la coordinadora de igualdad y mediación, que antes no existía. Y esa persona vela porque se cumpla el plan y si no hay plan, que intente hacerse. De alguna manera, los centros tienen la obligación de que se trabaje por la igualdad. Por lo tanto, no depende ya de una persona, sino depende del centro. Eso sí, hace falta una persona que coordine y que mantenga un seguimiento. Y sí que es cierto que el profesorado cada vez va implicándose más.


P -¿Se «jubila» del activismo?

R -No, qué va. Voy a jubilarme de mi etapa de docente. Pero yo tengo mi parcela de activismo y pienso continuar y pienso seguir viniendo al centro para ser útil y ayudar con el que haga falta. Seguiré luchando hasta que pueda.